La segregació escolar: reptes socials i polítics

Què es considera segregació?

Segregació és la distribució desigual dels individus depenent de les característiques especifiques que tenen. En el camp escolar, aquest fet es pot produir per qüestions acadèmiques (segons el nivell dels alumnes), per qüestions socials o per qüestions ètniques.

Des de quan s’estudia la segregació?

La preocupació per la segregació a les escoles és recent. Abans de la Segona Guerra Mundial a Europa es produïa una segregació escolar clara: existien les escoles de nivell alt per a les classes mitjanes i altes, i escoles per al poble. No hi havia permeabilitat entre els dos sistemes. Després de la Segona Guerra Mundial comença la preocupació per fer arribar la democràcia al sistema educatiu: l’educació ha de garantir la igualtat d’oportunitats i ha de ser plural. S’inicia la idea de l’escola única comprensiva.

Quin tipus d’estudis es fan sobre aquest tema?

• Hi ha més preocupació sobre els efectes de la segregació que no pas sobre la segregació en si mateixa. Per a Dupriez seria interessant estudiar la importància de la mixitat a les escoles. Dupriez considera que «l’escola és el lloc on s’aprèn a viure amb individus i grups diferents»; per tant, és important que l’escola sigui heterogènia.

• També cal incloure noves variables. Per exemple, la manca de mixitat afecta les aspiracions dels escolars.

• Els estudis internacionals, com ara l’informe PISA, han analitzat el tema de la segregació barrejant-lo amb altres variables com els nivells de desigualtat social o els nivells educatius dels progenitors. Els resultats aportats per aquests estudis afirmen que el nivell educatiu dels pares és directament proporcional al nivell dels resultats escolars dels fills. Una altra constatació és que als països on hi ha una gran segregació escolar també s’observa desigualtat social a les escoles. I una altra variable és que el nivell de segregació afecta negativament el nivell d’eficàcia.

• Als països on hi ha segregació, s’han fet estudis nacionals sobre aquest aspecte. Aquests estudis han arribat a la conclusió que la composició del centre afecta el nivell de coneixements finals de manera directa i indirecta. Directament, per exemple, perquè els alumnes d’un centre on el nivell general és baix tenen poques ganes d’estudiar i d’assolir bons resultats. Indirectament, perquè en un centre on el nivell és baix els docents, de manera conscient o inconscient, acaben adaptant el currículum al nivell dels alumnes, i això, segons Dupriez, afecta la carrera escolar final.

De què depèn la segregació?

• De la segregació residencial.

Sobretot si a aquest factor s’hi afegeix que el sistema d’escolarització estableix que els alumnes vagin als centres pròxims al domicili.

• De les regles d’escolarització.

Està demostrat que si les famílies poden triar el centre on portaran el fill es produeix segregació. Aquesta relació no és tan determinant com l’anterior, però accentua la segregació si també hi ha segregació residencial.

• Dels sistemes d’itineraris educatius.

Els països on s’apliquen els itineraris educatius d’una manera més precoç tenen més nivell de segregació. En els països nòrdics, on s’opta per itineraris comuns fins als setze anys, la segregació és menor.

• De l’autonomia dels centres per a seleccionar l’alumnat.

• De l’autonomia dels centres per a establir currículums propis.

Segons Dupriez, des de fa deu o quinze anys es qüestiona el rol de l’Estat pel que fa a la regulació educativa. Es critica el centralisme i la poca eficàcia d’aquest tipus de gestió. En contraposició apareix un nou model: l’Estat ja no és el gestor sinó l’avaluador. L’Estat defineix objectius, dóna recursos i avalua els resultats. Els centres educatius tenen autonomia per a gestionar-se. Per a Dupriez no hi ha demostració empírica que l’autonomia dels centres signifiqui un augment del nivell escolar de manera global. Dupriez considera que l’excés d’autonomia pot significar que cada centre estableixi nivells curriculars diferents. En els casos en què a més són centres on es produeix segregació, l’autonomia es transforma en una rebaixa del nivell per a adaptar-se al tipus d’alumne.

Conclusions. Factors per lluitar contra la segregació

• Intervenció en altres àrees socials que també afecten la segregació, com ara l’habitatge, la salut, la feina. La segregació no és l’única causa dels mals resultats escolars. Cal fomentar el suport de la família. O les polítiques de discriminació positiva a les escoles, que no van contra la segregació, però que poden reduir les desigualtats socials.

• Regulació del model d’inscripció.

Caldria prioritzar els criteris que fomentessin la mixitat. Segons Dupriez, però, la regulació que s’estableixi ha de tenir la legitimitat del col•lectiu professional i dels pares. Dupriez posa l’exemple de Bèlgica, on es va intentar establir una iniciativa per la qual, en cas d’empat a punts, un sorteig determinava l’escola on havien d’anar els infants. La iniciativa va fracassar perquè la societat no entenia que la tria d’escola es fes d’una manera aleatòria.

• Regulació del currículum i avaluació externa.

Cal un currículum nacional que estableixi uns nivells homogenis per a totes les escoles. Els centres poden tenir autonomia per a desenvolupar aquest currículum, sempre que amb mètodes diferents s’assoleixi el mateix nivell. Dupriez és contrari a adaptar el currículum al tipus d’alumnat quan això significa rebaixar el nivell. A més, l’autonomia dels centres ha d’anar acompanyada del control dels resultats amb avaluacions externes. L’avaluació ha de servir per a millorar, no per a sancionar. Dupriez critica el model britànic, en què l’obsessió pel mesurament s’ha convertit en un problema, perquè l’avaluació és pública i marca els docents i les escoles que no obtenen bons resultats. Per a Dupriez l’experiència dels països nòrdics és molt més positiva.

• Recursos addicionals per a garantir la igualtat.

Les polítiques de discriminació positiva a les escoles, que no van contra la segregació, però poden reduir les desigualtats socials.