Educar la creativitat i l’emprenedoria en un món globalitzat

Què és una bona educació? La que obté bons resultats en PISA?

La Xina va participar per primer cop a l’informe PISA fa tres anys i els resultats van ser excel·lents. Va aconseguir la primera posició en matemàtiques, en ciència i en llengua. Malgrat els bons resultats, la Xina no els celebra perquè considera que el seu país necessita més creatius i més emprenedores. Necessita figures com Steve Jobs i el que realment té és molta mà d’obra mal pagada. Xina té el 20% de la població mundial i en canvi només produeix l’1% de les patents mundials. L’educació xinesa produeix bons estudiants però no produeix talents.

Estats Units és dels països que obté pitjors resultats en els tests internacionals. En canvi, moltes companyies innovadores i d’èxit són americanes.

La universitat és la clau de l’èxit laboral?

Tothom pensa que anar a la universitat és molt important. L’objectiu és assolir bones qualificacions per accedir a la universitat. Però després, molts universitaris no obtenen una feina. A Corea, per exemple, el 53% dels universitaris no tenen feina. I el mateix passa a altres països com Espanya.

El sistema educatiu actual fa «botifarres».

Uns plans educatius estableixen unes matèries que tothom ha de superar. L’objectiu és superar uns exàmens estandarditzats per acreditar que s’han assolit els coneixements.

Zhao anomena aquest tipus de formació la formació de fer «botifarres». És un tipus de formació vàlida per a l’època industrial, en què es necessitava molta mà d’obra estandarditzada. Però ara ens trobem en l’època postindustrial. Els robots han substituït la mà d’obra. S’han automatitzat molts processos. Ens trobem en un moment de readequació econòmica. Facebook no necessita el tipus ni el nombre de treballadors de General Motors.

Però seguim educant per fer «botifarres» quan aquestes ja no són necessàries. Per sectors de producció, les feines creatives o supercreatives són les que creixen en llocs de treball. Hem de passar d’empleats a emprenedors. Tornant a l’exemple xinès: és un país que crea bons empleats però mals emprenedors. I en general tots els països continuen volent fer bons estudiants «botifarra». És com si ens preguntéssim quants cotxes de cavalls necessitem per a anar a la Lluna.

A quina realitat s’hauria d’adequar l’educació?

La naturalesa humana és diversa i hi ha intel·ligències diverses. No podem ser bons en tot. En canvi la universitat castiga la diferència i premia la gent que obeeix millor. No és un mecanisme d’educació sinó de selecció.

L’economia ha canviat i els talents que abans no eren útils ara sí que ho són. Vivim en l’estat de l’abundància. Hem creat moltes coses que no són necessàries per a la subsistència però que tothom vol tenir. Es creen productes d’alt contingut psicològic. I per a això fa falta talent.

La informació està arreu. Els alumnes poden trobar més informació per internet que pels seus professors. El que cal és saber buscar-la.

Vivim en un món globalitzat. Ara intentem competir per ser millors que altres països. Però la tendència hauria de ser a col·laborar.

Cal crear emprenedors en tots els àmbits de la vida. Persones que no esperen que els donin solucions sinó que en busquen i en creen.

Com ha de ser l’educació en aquest nou paradigma?

No cal fomentar els plans d’estudi sinó l’educació personalitzada. Cal treballar les intel·ligències emocionals: la capacitat de ser arriscat, l’empatia, la capacitat d’aprofitar una oportunitat... El talent humà és útil. No calen tants coneixements i sí que els estudiants siguin més curiosos i més confiats en si mateixos.

Els alumnes han de fer coses reals. Han de crear el procés i desenvolupar-lo per generar un producte (ja sigui música, un dibuix, un llibre, etc.). Han d’aprendre que cada nen pot fer un producte nou.

Aprofitar la tecnologia per a treballar en un món de col·laboració global. Podem aprendre d’altres experiències i podem crear experiències que serveixin perquè altres persones n’aprenguin.