En els primers segles de la seva modernització, Occident va descriure i va pensar la realitat social en termes polítics: el desordre i l'ordre, el rei i la nació, el poble i la revolució. Després, amb la Revolució Industrial, el capitalisme es va emancipar del poder polític. Pensem i actuem llavors en nom d'un nou paradigma, econòmic i social, i parlem de classes, riqueses, desigualtats i redistribució.
Avui, en l'època de l'economia global i l'individualisme ferotge, la modernització ha fet caure a trossos aquests antics models de societat. Cada un de nosaltres, immers en la producció i en la cultura de masses, s'esforça per escapar-ne i construir-se com a subjecte de la seva pròpia vida. El nou paradigma amb què donem compte d'aquestes preocupacions noves és cultural i educatiu. D'això en donen testimoni els grans interrogants de la nostra època: quin lloc cal concedir a les minories?, s'ha de situar la sexualitat al centre de tot?, som davant del retorn de les religions?
Els antics paradigmes es dirigien a la conquesta del món; amb el nou paradigma, som nosaltres els protagonistes. I mentre estenem acta de la descomposició d'un univers dirigit pels homes, entrem en una societat de dones.