Daniel Pennac va ser un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que li disminuïa la capacitat de retenir informació i era poc apte per a l'aprenentatge de llengües, tant la pròpia com estrangeres.
És a dir, no va ser un alumne brillant sinó més aviat el contrari.
Gràcies a l'educació que va tenir i al suport dels seus mestres, va saber superar-ho i ha acabat convertint-se en professor i escriptor.
En aquesta ponència, que explica l'argument del seu llibre Mal d'escola, fa un homenatge als educadors i als infants que sempre han estat els últims de la classe, narrat des de la seva pròpia experiència.
Pennac barreja, així, records autobiogràfics i les seves reflexions sobre la pedagogia i les disfuncions de la institució escolar, sobre el dolor de ser un mal estudiant i la set d'aprenentatge, sobre el sentiment d'exclusió i l'amor a l'ensenyament. Amb humor i tendresa, anàlisis crítiques i fórmules efectives, ofereix una brillant i saborosa lliçó d'intel·ligència.