Pensant el futur de l'educació. 10 anys de debats amb la comunitat educativa

Aquest llibre recull les reflexions de reconeguts experts internacionals del món de l'educació sobre quin és el paper de l'educació en la societat del coneixement. Una societat canviant, marcada per la globalització i les noves tecnologies. Què cal ensenyar? Com cal fer-ho? Quina és la funció de l'educació? Educació per a cobrir les necessitats reals del sistema productiu? Educació per a una societat més cohesionada? Educació per a fer individus lliures? Educació per a donar oportunitats a tothom? Quin model de gestió cal aplicar?

Aquests són els ponents que en quaranta-nou Debats d'Educació en els darrers deu anys han aportat els seus coneixements i experiències per a la reflexió educativa que recull aquest llibre: Juan Tedesco, Manuel Castells, Javier Elzo, Xavier Bonal, Ferran Ferrer, Miquel Angel Essomba, Celia Braslavsky, Jorge Wagensberg, Christian Laval, Joan Coscubiela, Martín Carnoy, Cristivam Buarque, Alain Tourain, Andreas Schleicher, Maria Nieves Tapi, Reijo Laukkanen, Peggi, Levitt, Salvador Cardús, Jordi Pujol, Agnès Van Zanten, César Coll, Marcelo Suárez Orozco, Carola Suárez Orozco, Zygmunt Bauman, Daniel Pennac, Alvaro Marchesi, Miquel Martínez, Francesc Pedró, Mats Ekholm, Vincent Dupriez, Robert Castel, David Hopkins, Julio Carabaña, Larry Cuban, Roser Salavert, Daniel Innerarity, Ramon Farré, Ramon Plandiura, Jaap Dronkers, François Dubet, Gary Orfield, Cristóbal Cobo, Jean-Yves Rochex, Isabel Solé, José Antonio Marina, Eric Debarbieux, David Istance, Robert B. Kozma, Yong Zhao, Richard Gerver, John MacBeath, Henry M. Levin i Annie Kidder.

A més el llibre també compila les aportacions i les propostes de futur de la comunitat educativa al fòrum participatiu 3 coses que he après, realitzat per a commemorar el desè aniversari de Debats d'Educació.

El context actual. Ha canviat l'escenari i no hem tingut temps de canviar l'escola

Globalització, economia del coneixement, individualisme, infoxicació, diversitat cultural. L'educació té un paper clau en aquest món postmodern, complex, inestable, on augmenten les desigualtats i que canvia ràpidament. L'educació és motor econòmic però alhora ha d'afrontar el repte de treballar per la cohesió social i per la creació de valors.

Marina: «El tema del moment, el que preocupa totes les nacions, tots els empresaris, tots els polítics, i que hauria de preocupar tots els ciutadans és: com podem generar talent? En una societat del coneixement, amb una economia que estarà basada cada vegada més en la ciència i en la tecnologia, la principal riquesa de les nacions ja no és el territori, ni la població, ni les matèries primeres, ni el capital: és el TALENT». Pàg. 16

Elzo planteja una sèrie d'objectius prioritaris que cal transmetre per mitjà de l'educació: «La racionalitat, la competència personal, la tolerància activa, la solidaritat, l'espiritualitat i, com a colofó, la utopia per una societat millor». Pàg. 22

Ja no és important l'acumulació de coneixements sinó la gestió d'aquests coneixements i la creació de nous. L'educació ha de formar en aquesta via.

Elzo: «Les noves generacions saben rebre i reaccionar emocionalment (els agrada o no els agrada), però tenen dificultats a l'hora de jerarquitzar racionalment (mitjançant un exercici de raonament intel·lectual) el que és correcte del que és incorrecte, el primordial del secundari, l'essencial del que és accessori, la dada de la seva interpretació». Pàg. 26

Una nova forma d'entendre l'educació del segle XXI

«Les escoles han de preparar els estudiants per a feines que encara no s'han creat, tecnologies que encara no s'han inventat i problemes que sorgiran i encara desconeixem» (Schleicher, 2010 a Zhao). Pàg. 35

«Allò crucial és la capacitat de respondre amb flexibilitat a problemes complexos, comunicar de manera eficaç, gestionar la informació, treballar en equip, utilitzar la tecnologia i produir coneixement, unes capacitats que s'han denominat capacitats del segle XXI» (Kozma). Pàg. 35

Per als ponents, la nova realitat implica que l'educació ha de formar en competències i en gestió del coneixement. Els alumnes s'han de convertir en creadors de coneixement. Cadascú ha de tenir la possibilitat de desenvolupar el seu talent, la seva creativitat i la seva emprenedoria. La tecnologia té un paper central, com també la competència lectora, entenent aquesta com una lectura profunda i crítica. I el currículum ha de ser més aplicable i funcional. Ja no és tan important què sap l'alumne com què és capaç de fer amb el que sap.

Innerarity: «Es podrien sintetitzar en cinc habilitats bàsiques: 1) gestionar l'atenció, 2) anihilar informació, 3) simplificar el món mitjançant la cooperació, 4) ser un mateix, i 5) ser breu». Pàg. 41

Aquest nou paradigma implica, per a alguns autors, la necessitat d'enfrontar-se a diversos reptes: mantenir la democràcia del coneixement, potenciar l'educació en valors, entendre l'educació com a integradora, fomentar la cohesió.

I com s'aconsegueix tot això?

Dubet: «Hem passat del model de Locke, que veu l'infant com una pàgina en blanc en la qual la societat ha d'escriure un text, al de Rousseau, per a qui el nen és una planta que hem d'ajudar a fer créixer d'acord amb la seva naturalesa». Pàg. 59

Els autors aposten per l'aprenentatge personalitzat, aprofitant les potencialitats de cadascú. L'esforç passa per davant de les aptituds; es treballen les habilitats per obtenir finalitats concretes; i es reforça el reconeixement de l'èxit. El professor ha de guiar. L'educació ha de ser una experiència irresistible i motivadora.

«Només una generació prou relaxada per a ser ella mateixa i prou segura per a posar en qüestió les convencions, per a assumir riscs i per a atrevir-se a ser diferent, trobarà les solucions per a avançar positivament cap al segle XXII» (Gerver). Pàg. 67

«El pitjor enemic de l'educació és donar els conceptes acabats, tancats, en lloc de transmetre la inquietud que cal seguir coneixent. Educar és despertar el cuc de la curiositat» (Wagensberg). Pàg. 69

La diversitat i la multiculturalitat són factors a tenir en compte en el nou paradigma educatiu. Són elements que poden convertir-se en obstacles i en factors de segregació, o en aspectes enriquidors. Tot depèn de com s'afrontin. Els autors aposten per la inclusió de la diversitat perquè l'escola ha de ser com la societat, variada, però amb els mitjans necessaris per a fer una atenció personalitzada de la diversitat. Pel que fa a la multiculturalitat les tendències són a rebutjar la segregació i extreure les potencialitats de l'alumnat bicultural.

A més l'educació ha d'anar més enllà dels murs de les escoles: és bàsic l'aprenentatge al llarg de la vida, el formal i el no formal. Un exemple és la Universitat dels Nens. Les escoles tenen el repte d'innovar, d'obrir-se a la societat, d'interactuar amb l'entorn. D'arriscar-se.

«Si volem que els nostres infants siguin més creatius, més innovadors, que s'arrisquin més, llavors els professors són els primers que han de sortir de la zona en què se senten còmodes. I són ells que han de canviar. No podem esperar que els infants canviïn si els nostres educadors no estan a punt per a canviar. [...] Perquè massa sovint no fem coses perquè no ens volem arriscar».(Gerver). Pàg. 90

I tot això amb l'acompanyament de la tecnologia, que ha d'estar al servei de la innovació i del canvi de paradigma i no ser només una eina per a continuar fent el mateix d'una forma més còmoda.

«Les capacitats interactives i productives de les TIC permeten, tant als professors com als alumnes, implicar-se en projectes i recerques col·laboratius i generar els seus propis productes de coneixement. La capacitat de creació de xarxes de les TIC permet –tant als professors com als alumnes– treballar amb col•laboradors distants, participar en comunitats de creació de coneixement i accedir a mentors externs, experts, científics i empresaris. A més, els recursos de coneixement i les capacitats productives estan disponibles “sempre i en qualsevol lloc”, dins i fora de l'escola». (Kozma). Pàg. 92

Una nova manera de gestionar el sistema educatiu

Un dels reptes és com es pot compatibilitzar el dret a triar centre educatiu amb la no segregació i l'equitat educativa. Els autors alerten sobre la tendència a la mercantilització de l'educació. Les escoles lluitaran per atreure clients/estudiants. Però es corre el risc que una part de la societat no tingui les mateixes oportunitats de triar per desconeixença o per manca de recursos. Un altre risc és l'estigmatització d'alguns centres a causa de l'entorn en què es troben. Caldrà que el sistema continuï debatent sobre com cal evitar la segregació. Un exemple han estat les escoles magnet, centres que han patit estigmatització i que ara ofereixen elements diferents que no hi ha a les escoles regulars.

Un segon repte és el finançament. La tendència és buscar finançament privat o gestionar el finançament públic amb criteris privats d'eficiència i resultats. De nou aquesta tendència pot entrar en contradicció amb la igualtat d'oportunitats educatives.

«Els arguments a favor d'aquest sistema, són la millora de l'eficiència de l'ús dels recursos i de l'equitat en l'educació a través de la competència de mercat i d'una millor adequació de les necessitats dels alumnes als punts forts de l'escola. Tanmateix, els seus detractors afirmen que el sistema porta a una major segregació dels alumnes per raça o classe social i manquen evidències dels guanys educatius». (Levin). Pàg. 115

El tercer repte en la gestió de l'educació és el disseny d'itineraris. De nou es contraposa el model que potencia les aptituds individuals i estableix itineraris per nivells i l'inclusiu més homogeneïtzador però amb més valor social. Els autors aposten per un model inclusiu però que es preocupi per la diversitat i que posi els recursos per a fer-la possible. Els itineraris que segreguen aboquen a la victimització i al fracàs.

«PISA suggereix que els països amb sistemes menys estratificats tendeixen a aconseguir, no només una actuació global per sobre de la mitjana, sinó també una millora significativa en l'explotació del potencial de rendiment, sobretot pel que fa a estudiants d'entorns socials desafavorits». (Schleicher). Pàg. 120

I com faran front els professors a tots aquests canvis i condicionants?

«Per al professorat, acceptar el món canviant dels infants vol dir tractar la conjunció d'allò que està passant en el món econòmic, social, en la família, al carrer i entre els companys i allò que passa dins l'aula. El model de transmissió (aquells que ensenyen a aquells que no saben) és cada vegada més limitat pel que fa al seu efecte i necessita complementar-se amb pedagogies estimulants i imaginatives que s'ajustin, o fins i tot que vagin més enllà, d'allò que les tecnologies interactives poden oferir» (MacBeath).

La tendència és que els professors se sentin desmotivats, desprestigiats i amb manca d'eines per a fer front a l'entorn canviant. La col·laboració en xarxa, el foment de la recerca, el lideratge dels directors, l'autonomia dels centres i els incentius econòmics en els casos més difícils són algunes de les propostes dels ponents.

Segons Marchesi «els centres haurien de tenir capacitat de buscar, seleccionar i contractar, com un sistema de serveis externs, els perfils docents que requereixin en funció del propi projecte educatiu. Aquest element donaria agilitat i permetria una gestió molt més ràpida dels problemes. [...] Els equips directius haurien de poder establir els mecanismes de formació dels seus equips docents, haurien de tenir els recursos i els sistemes per tal d'alliberar professors per a la formació i la recerca. Des del centre és des d'on es detecten les necessitats reals. Reforçar l'autonomia amb la supervisió de l'administració». Pàg. 132

Tot i que la descentralització i l'autonomia dels centres de nou pot provocar desigualtats. En aquest punt és on les avaluacions es fan importants, per a garantir l'equitat.

«Molts dels països que han obtingut puntuacions altes en PISA proporcionen objectius i estàndards educatius clarament formulats, i al mateix temps han esdevingut menys normatius en termes de com els mestres han de traduir aquests objectius a la pràctica. Més aviat posen l'èmfasi a crear un sistema educatiu ric en coneixement, on mestres i directors esdevenen socis i tenen l'autoritat d'actuar, la informació necessària per a fer-ho i l'accés a sistemes efectius de recursos que els ajuden a implementar el canvi». (Schleicher). Pàg. 143

La comunitat educativa opina: quins són els temes clau?

Capacitat crítica. Treballar les emocions. Aprendre per a la vida, amb un aprenentatge vivencial, que aprendre sigui un repte i que tingui sentit. Noves formes d'educar que no fragmentin el coneixement. La comunicació com a element clau de l'educació. Que els docents fomentin el treball en equip, la investigació i la formació, i que perquè això sigui possible s'aportin els recursos necessaris i augmenti el reconeixement social de la professió. Són els punts principals que han destacat les persones que han presentat aportacions a Les 3 coses que he après.

Carme Barba Corominas. Mestra: «L'observació, la reflexió, el debat, l'escolta atenta dels arguments dels altres, la formulació d'hipòtesis i saber contrastar la informació que reben constantment, són estratègies que els nostres nois i noies necessiten de manera urgent». Pàg. 164

Oriol Castellví i Estruch. Director d'escola, mestre de música: «Ara ja sabem que cap infant no aprèn si no se sent content i tranquil. Paraules com autoestima, seguretat, esperit crític, o bé tolerància a la frustració, esdevenen aspectes clau en el desenvolupament dels infants». Pàg. 167

Jordi Doménech Casal. Professor de secundària i formador de professorat: «El que ensenyem no hauria de pretendre substituir el sentit comú dels alumnes, hauria de pretendre fer-lo més potent». Pàg. 172

Maite Górriz Farré. Professora de matemàtiques: «Les matemàtiques s'aprenen caminant, cantant, escrivint, escalant, pensant, en definitiva, treballant en context amb el nostre entorn». Pàg. 175

Roser Argemí Relat. Cap de projectes a la Fundació Jaume Bofill: «Sabem que quan un alumne és capaç d'explicar el que ha après, vol dir que ha interioritzat aquell aprenentatge. Per tant, és bàsic que a les escoles i instituts (sí, sí, als instituts també!) els processos comunicatius d'aprenentatge estiguin a la base del dia a dia de les aules». Pàg.179